Al planeta Mart hi havia, a la vora d'un mar eixut, una casa amb columnes de cristall i cada matí s'hi podia veure com la senyora K menjava la fruita daurada que brollava dels murs, també de cristall, o com netejava la casa amb grapats de pólvores magnètiques que recollien la brutícia i l'esvaïen al vent càlid. A la tarda, quan el mar fòssil era immòbili tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure al senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l'arpa. I del llibre, al contacte dels dits, en sorgia una veu, una veu antiga i suau que explicava històries del temps que l'aigua del mar es tornava vapor vermell a la costa i els homes lluitaven amb núvols d'insectes metàl·lics i aranyes elèctriques.
Des de feia vint anys, el senyor K i la seva dona vivien a la vora del mar mort, a la mateixa casa on havien viscut els seus avantpassats: una casa que girava i seguia el curs del sol, com una flor, des de feia deu segles.
(...)
Ray Bardbury (1947:13)
Les Cròniques marcianes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada