I ARA, EL CINEMA, QUÈ?

Molts àmbits han quedat afectats per culpa d’aquesta pandèmia. El primer que hem de lamentar són els milers de vides humanes que ha deixat, deixa i deixarà el Covid19. Que de la crisi sanitària se’n deriva una d’econòmica (i social) ja és un fet. Les mesures de protecció i seguretat que ens exigeixen comporta un impacte contundent en la presencialitat de bona part de les manifestacions culturals que coneixíem fins ara. I el món de la gestió cultural està afanyant-se en trobar aquelles innovacions que puguin donar resposta al màxim d’exigències

possibles: les sanitàries però també les que el públic demana després de mesos de ‘sequera’ forçada….

Davant d’aquest panorama, el Cinema, què? Si parlem de ‘consum’, el cinema bé, gràcies; dins de les especialitats artístiques és la que durant la pandèmia ha sortit més ben parada, el visionat de sèries i pel·lícules en les diferents plataformes d’streaming s’ha disparat de forma considerable. Algunes estadístiques parlen que en relació a la setmana abans del 17 de març de 2020 l’augment, una setmana després, en l’ús d’aquestes plataformes, ha estat d’un 108%. Ja voldrien especialitats com el teatre o els centres d’art un revulsiu d’aquestes característiques. Per tant, el Cinema està en perill? Sembla ser que no, únicament està trobant altres formes d’exhibició –per obligació, certament- que fins ara eren vistes com a secundàries (que no minoritàries). 

És el mateix, però, veure aquests productes audiovisuals en una pantalla de televisió o telefòns intel·ligents que en una pantalla gran de cinema? Evidentment, no és el mateix. I hem de ser conscients que les produccions ja es dissenyen i planifiquen depenent de l’exhibició que la producció en qüestió majoritàriament tindrà (el que es coneix com a ‘finestres de distribució’). És a dir, hi ha films que ja s’han ‘creat’ per a ser vistos en pantalla petita (les produccions originals de Netflix, Prime Video d’Amazon o HBO, ens són un bon exemple); hi ha d’altres, però, que per gaudir-les plenament, han de ser exhibides en pantalla gran: per qüestions panoràmiques, de plans generals,….. Lògicament, després la persona consumidora els acabarà veient on bonament pugui o vulgui … però els responsables d’aquella producció tenien unes intencions ben planificades. Apart de qüestions tècniques i de visionat hi ha el fet social i relacional d’anar a veure un pel·lícula en un cinema que no s’assembla gens al que es produeix  en un entorn domèstic… d’això en parlarem al final.  

Abans d’arribar a l’exhibició dels films, però, hi ha moltes passes prèvies en les que la pandèmia ha impactat de ple: com es pot rodar sense contacte físic? ¿Com simular una relació afectuosa entre dos personatges quan no pot haver contacte físic i menys petons? Moltes productores parlen que aquesta ‘limitació’ serà ara als inicis però que s’anirà suavitzant; d’altres però, parlen que el cinema que ens ve serà inevitablement més infantilitzant i amb menys càrrega eròtica. Una solució passa –com es porta fent tota la vida en el cinema pornogràfic- per l’obligatorietat de realització de proves del Covid19 que pugui proporcionar garanties sanitàries a l’equip professional que hi participa. Continuant en aquesta fase de rodatge: com filmar escenes amb molts de figurants? Es podran filmar manifestacions, per exemple? La solució més ràpida –ben testada i desenvolupada- és mitjançant l’ús de l’animació digitalitzada o les pantalles de croma que et poden recrear un estadi de futbol ple sense que hi

hagi cap persona real. La sensació de poca naturalitat, però, serà inevitable. A la sèrie The blacklist, per exemple, han optat per finalitzar la realització de la seva darrera temporada (la setena) en format animació; així, van poder treballar digitalment i en línia en imposar-se l’obligatorietat del confinament de l’equip de realització i no va caldre suspendre la producció. Altres parlen que en el cinema que vindrà veurem més exteriors, davant la inseguretat més elevada de filmar en espais tancats.

Tots aquests canvis es tradueixen en augments de pressupost en les produccions: protocols, mesures i/o procediments que no estaven ‘tarifats’ ho hauran d’estar a partir d’ara, disparant unes despeses que les grans productores podran assumir però que el cinema independent haurà de trobar formes enginyoses per a fer-ne front com, per exemple, plantejar guions més senzills, amb menys complicacions... l’equip de guionistes, mentre escriuen, haurà de tenir presents la pandèmia i les mesures sanitàries pertinents a l’hora de rodar abans de rematar els seus guions.

L’adaptació que les sales de cinema hauran de fer per a adaptar-se a les normatives i protocols sanitaris provocarà un augment del preu de les entrades i un encariment de l’experiència de veure el cinema en pantalla gran. Reforçant la idea –de la que fa anys que se’n parla- que anem cap a un cinema ‘experiencial’ que ja en podem veure algun tastet en festivals de cinema: com acompanyant projeccions amb activitats gastronòmiques, oferir presentacions de l’equip de producció o dedicar una secció a veure produccions en ‘ulleres de realitat virtual’ (VR). Un cinema experiencial que ens pot arribar, també, recuperant idees ‘antigues’ com l’autocinema: que ens permet veure una pel·lícula protegit del virus dins del teu cotxe. 

No podem oblidar el component relacional i de creació de comunitat a l’hora d’anar al cinema; aquesta idea és molt palesa en festivals de cinema com el de Sitges, on el fenomen ‘fan’ i la participació del públic és més elevada que ens d’altres trobades cinematogràfiques de caràcter competitiu. I tot i que bona part d’aquests festivals de cinema –els resistents, els que no s’han ajornat o anul·lat- han optat per la modalitat telemàtica, oferint la seva programació aliant-se amb les plataformes de visionat en streaming, aquesta opció és incompatible amb la creació de ‘comunitat’ saludable i necessària per al funcionament d’un festival de cinema. Bona part dels responsables d’aquests festivals, amb un caràcter marcadament optimista, parlen que quan passin aquests ‘moments incerts’ els festivals de cinema tornaran a ser el què eren. Que els Déus els escoltin.

En qualsevol cas, mentre escric aquests línies, estant a la fase 2 del desconfinament i a punt d’emprendre la fase 3, els cinemes de la comarca del Montsià no fan intenció d’obrir les seves portes. Haurem d’esperar, doncs, una mica més per al retorn a l’experiència social i relacional de veure cinema en pantalla gran. Segur que, mentrestant, aquell 108% anirà pujant de forma imparable....

(publicat a SurtDeCasa el 03/06/20)