TOT TORNA, FINS I TOT ELS OMD

Ai, sí! jo em vaig pillar molt, musicalment parlant, dels OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark); els meus gustos musicals es van construir al voltant del sintetitzador, així, en general... sempre he pensat que la meva és la generació dels synth i en generacions anteriors quedaven les músiques massa rockeres, interpretades únicament amb bateria, guitarra i baix... no, a mi em flipaven més aquells sons diferents, estrambòtics, atmosfèrics i extraterrestres que podien arribar a crear els sintetitzadors. Malauradament, això implicava carregar amb una estètica hortera tan pròpia dels ’80 del segle passat, com: Jean-Michel Jarre, Depeche Mode, Mecano, Azul i Negro, Soft Cell, Ultravox... i OMD, la seva melodia d’Enola Gay és d’aquelles que un cop entren... ja no surten.

Doncs bé, si són capaços d’unir-se de nou els Duran Duran perquè no ho havien de fer els OMD?... Andy McCluskey i Paul Humphreys (la parella que formen OMD) es van separar a mitjans dels ’90, l’any 2005 es van tornar a reunir i l’any passat van treure disc nou: History of Modern. El mes passat el van presentar a la Sala Apolo de Barcelona. Queda molt luny aquest nou treball dels hits que van composar i interpretar anys anteriors... es pot continuar construint les mateixes cançons ara com als '80?, doncs ells ho fan!! les noves composicions tenen el mateix aire ... dubto que aquest disc llenci cap single realment memorable.

Així doncs, ens hem de quedar amb el record d'aquelles velles cançons i gaudir de les reinterpretacions que en fan OMD en els seus directes actuals. En el cap ens ressonen tots els seus èxits antics, com: Electricity, Souvenir, Messages, Joan of Arc, Tesla Girls ... però sobretot, Enola Gay, inclosa en el seu segon disc Organisation (1980), i que feia referència al nom de l’avió que llençà la bomba atòmica sobre Hiroshima... la recordem?

(si algú/na té ganes d'escoltar el nou disc d'OMD només ho ha de dir... )